El pato cojo y la superinteligencia

Els Estats Units han començat, per fi, a fer el que havien de fer. En les eleccions de mig mandat de dimarts, els demòcrates han arrabassat als republicans el Senat i la Cambra de Representants. Ho han fet conquerint places que semblaven inexpugnables: Texas, Kansas, Iowa, Ohio, les dues Carolines. El president havia demanat als votants que imaginessin que ell estava a la papereta. Li van fer cas.

Des d'avui, l'ànec Donald és oficialment un ànec coix, un lame duck. Li queden dos anys a la Casa Blanca i un Congrés disposat a parar-li els peus. S'acaba el govern a cop de retolador gruixut, de signatures exhibides davant les càmeres com a trofeus, de decrets dictats per l'ego. Les arbitrarietats, les injustícies i els abusos ja tenen qui els posi fre.

Setanta anys de ciència. I Trump decideix, perquè li sona millor, que la paraula ja no existeix.

Un d'aquests abusos ha estat la intromissió en la innovació tecnològica. N'hi ha prou amb un exemple, gairebé d'opereta. El 29 de setembre, Trump va signar una ordre executiva perquè l'administració federal deixés de dir “intel·ligència artificial” i digués “Super Intelligence”. Fa setanta anys, a l'estiu de 1956, John McCarthy i els seus col·legues reunits a Dartmouth van batejar aquesta disciplina. Set dècades de ciència, d'investigació i de literatura tècnica. I un home decideix, perquè li sona millor, que la paraula ja no existeix. A qui no l'accepti, el qualifica d'enemic. Fins i tot ha renyat al Wall Street Journal per no obeir.

No és només un caprici de nomenclatura. “Superintel·ligència” és el terme que la comunitat científica reserva per a una IA hipotètica que superi l'ésser humà, amb riscos que convé prendre's seriosament. Banalitzar-ho com a eslògan publicitari desactiva l'alarma just quan més falta fa.

Les paraules no s'imposen per decret. Es guanyen amb l'ús, amb el rigor i amb el temps. Dimarts, els votants nord-americans van recordar quelcom semblant sobre el poder.

Estem molt, molt, molt contents.

Tomás Cascante

Estados Unidos ha empezado, por fin, a hacer lo que tenía que hacer. En las elecciones de medio mandato del martes, los demócratas han arrebatado a los republicanos el Senado y la Cámara de Representantes. Lo han hecho conquistando plazas que parecían inexpugnables: Texas, Kansas, Iowa, Ohio, las dos Carolinas. El presidente había pedido a los votantes que imaginaran que él estaba en la papeleta. Le hicieron caso.

Desde hoy, el pato Donald es oficialmente un pato cojo, un lame duck. Le quedan dos años en la Casa Blanca y un Congreso dispuesto a pararle los pies. Se acaba el gobierno a golpe de rotulador grueso, de firmas exhibidas ante las cámaras como trofeos, de decretos dictados por el ego. Las arbitrariedades, las injusticias y los abusos ya tienen quien les ponga freno.

Setenta años de ciencia. Y Trump decide, porque le suena mejor, que la palabra ya no existe.

Uno de esos abusos ha sido la intromisión en la innovación tecnológica. Basta un ejemplo, casi de opereta. El 29 de septiembre, Trump firmó una orden ejecutiva para que la administración federal dejara de decir “inteligencia artificial” y dijera “Super Intelligence”. Hace setenta años, en el verano de 1956, John McCarthy y sus colegas reunidos en Dartmouth bautizaron esta disciplina. Siete décadas de ciencia, de investigación y de literatura técnica. Y un hombre decide, porque le suena mejor, que la palabra ya no existe. A quien no la acepte, lo llama enemigo. Incluso ha reñido al Wall Street Journal por no obedecer.

No es solo un capricho de nomenclatura. “Superinteligencia” es el término que la comunidad científica reserva para una IA hipotética que supere al ser humano, con riesgos que conviene tomarse en serio. Banalizarlo como eslogan publicitario desactiva la alarma justo cuando más falta hace.

Las palabras no se imponen por decreto. Se ganan con el uso, con el rigor y con el tiempo. El martes, los votantes norteamericanos recordaron algo parecido sobre el poder.

Estamos muy, muy, muy contentos.

Tomás Cascante

The United States has finally started doing what it needed to do. In Tuesday's midterm elections, the Democrats have taken the Senate and the House of Representatives from the Republicans. They have done so by conquering seats that seemed impregnable: Texas, Kansas, Iowa, Ohio, the two Carolinas. The president had asked voters to imagine that he was on the ballot. They listened.

As of today, Donald Duck is officially a lame duck, a lame duck. He has two years left in the White House and a Congress ready to stop him in his tracks. The government by thick marker, with signatures displayed before the cameras like trophies, of decrees dictated by ego, is over. The arbitrariness, injustices, and abuses now have someone to put a stop to them.

Seventy years of science. And Trump decides, because it sounds better to him, that the word no longer exists.

One of those abuses has been the interference in technological innovation. Just one example, almost operatic. On September 29, Trump signed an executive order for the federal administration to stop saying “artificial intelligence” and say “Super Intelligence.” Seventy years ago, in the summer of 1956, John McCarthy and his colleagues gathered at Dartmouth named this discipline. Seven decades of science, research, and technical literature. And one man decides, because it sounds better to him, that the word no longer exists. Anyone who does not accept it, he calls an enemy. He has even scolded the Wall Street Journal for not obeying.

It is not just a whim of nomenclature. “Superintelligence” is the term the scientific community reserves for a hypothetical AI that surpasses humans, with risks that should be taken seriously. Trivialising it as an advertising slogan deactivates the alarm just when it is most needed.

Words are not imposed by decree. They are earned through use, rigour, and time. On Tuesday, American voters remembered something similar about power.

We are very, very, very happy.

Tomás Cascante