🌐 La IA y la multipolaridad desafían la seguridad global sin hegemonía
Mantenir el món segur quan ningú està al comandament
En un món on la política internacional sembla un somnambulisme col·lectiu cap a l'abisme, tres tendències alarmants es destaquen. La intel·ligència artificial està globalitzant i accelerant amenaces tant antigues com noves. Al mateix temps, cap estat és prou fort per imposar ordre. A més, com en períodes anteriors de crisi global, els blocs geopolítics s'estan endurint, i la cooperació internacional es percep cada vegada més com una debilitat. Això ens porta a témer una repetició del pitjor de la història.
S'ha parlat molt sobre el risc de guerra entre els Estats Units i la Xina, ja que els canvis en el poder hegemònic històricament produeixen conflictes. No obstant això, el que està passant és un acostament a un ordre internacional sense hegemonia, amb diversos estats i blocs regionals competint per influència. En termes de teoria de relacions internacionals, estem a la vora d'una veritable multipolaritat global.
La intel·ligència artificial està afegint més estrès a les estructures de poder existents. D'una banda, ens transforma en figures gairebé divines, on cap innovació o informació està fora del nostre abast. Però també ens despulla de poder, creant noves amenaces i fent que les antigues siguin més difícils de contenir.
Els estats més grans estan trobant cada vegada més difícil convertir el poder en control. Això ja és evident en l'àmbit militar, on els drons econòmics i la punteria assistida per IA han canviat les jerarquies tradicionals. Els Estats Units, amb el seu vast arsenal militar, són incapaços de forçar una teocràcia aïllada i en fallida com l'Iran a cedir; l'intent fallit de Rússia de sotmetre Ucraïna és un altre exemple d'un estat molt més poderós que no aconsegueix el seu objectiu.
La nova tecnologia està fent que la pèrdua de control sigui encara més evident en altres dominis. La pròxima pandèmia podria originar-se en un laboratori ocult i resultar molt més mortal que la COVID-19. Es podrien llançar ciberatacs devastadors des del garatge d'algú. Els sistemes d'IA de frontera podrien sortir del control humà. La IA podria reduir les barreres per desenvolupar armes nuclears, mentre que les armes biològiques podrien proliferar sense que ningú ho noti.
Amenaces com aquestes no reconeixen fronteres. Si un estat estableix mesures de seguretat efectives, els actors nefastos simplement es traslladaran a un altre lloc i es desplegaran des d'allà. Un estat pot posseir capacitats militars i econòmiques aclaparadores i, tot i així, ser incapaç de detenir un patogen, prevenir un ciberatac o contenir la propagació de tecnologies perilloses. Les estratègies basades en la pau a través de la força, la primacia regional i les dinàmiques de poder de suma zero seran com lluitar contra mosquits amb armament pesant: costoses i inviables.
No obstant això, gran part del món està redoblant precisament aquestes estratègies. Alguns líders estatals s'estan enfocant en guanyar la cursa per la IA i aconseguir la supremacia digital. Negociar restriccions mútues a través del dret internacional i les institucions es veu com una cosa ingènua o contraproduent. Aquests enfocaments són, en el millor dels casos, ineficaços. Com a política global, poden destruir la humanitat. És com si es poguessin escoltar les veus de generacions anteriors en temps de guerra: "No caigueu en això de nou".
I realment no hauríem de fer-ho, donat com l'ambició nacional desenfrenada, juntament amb regles i institucions internacionals febles, ens ha perjudicat en el passat. No obstant això, molts semblen incapaços d'estar a l'altura de les circumstàncies. Una raó és segurament la nostra tendència a subestimar els riscos que s'acumulen amb el temps. Una probabilitat anual de l'1 per cent d'una catàstrofe global pot sonar tranquil·litzadora. No obstant això, al llarg d'un segle, això es tradueix en aproximadament un 63 per cent de possibilitats de catàstrofe, un nivell de risc intolerable.
La força militar seguirà sent necessària. Però l'única manera de garantir una seguretat real en aquest nou paradigma de multipolaritat i intel·ligència artificial és a través de poderoses institucions i lleis internacionals. S'han de desenvolupar i fer complir estàndards globals. Les organitzacions internacionals han de ser autoritzades per monitoritzar, inspeccionar i informar sobre activitats dins de les fronteres dels països. Els governs hauran de compartir regularment informació sensible. La pau a través de la cooperació ha de ser el nou lema global; no per altruisme, sinó perquè és l'única manera d'aconseguir una seguretat real.
Afortunadament, no hem de començar des de zero. Institucions com les Nacions Unides, l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS) encara conserven una autoritat i legitimitat incomparables. L'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) ha demostrat que el monitoratge internacional pot verificar eficaçment el compliment fins i tot en àrees altament sensibles.
Esdeveniments recents ofereixen algunes raons per a l'optimisme. L'any passat, l'OMS va adoptar un Acord de Pandèmia, que millorarà la preparació col·lectiva del món per prevenir i mitigar futures emergències sanitàries. L'Assemblea General de l'ONU va adoptar recentment l'Acord BBNJ per protegir la biodiversitat en alta mar, el primer tractat global de conseqüència en almenys una dècada. El Consell de Seguretat ha demostrat que es pren seriosament abordar els desafiaments de seguretat que planteja la IA; durant un debat d'alt perfil al setembre d'aquest any, la majoria dels governs i els principals desenvolupadors d'IA van demanar una governança global més forta i mecanismes de supervisió internacional més robustos.
Aquestes són senyals encoratjadores. Però en general, els estats estan invertint massa poc en aquests marcs globals en un moment en què es necessita el contrari.
Font: https://www.aljazeera.com/opinions/2026/10/24/keeping-the-world-safe-when-no-one-is-in-charge
Keeping the world safe when no one is in charge
En un mundo donde la política internacional parece un sonambulismo colectivo hacia el abismo, tres tendencias alarmantes se destacan. La inteligencia artificial está globalizando y acelerando amenazas tanto antiguas como nuevas. Al mismo tiempo, ningún estado es lo suficientemente fuerte como para imponer orden. Además, como en períodos anteriores de crisis global, los bloques geopolíticos se están endureciendo, y la cooperación internacional se percibe cada vez más como una debilidad. Esto nos lleva a temer una repetición de lo peor de la historia.
Mucho se ha hablado sobre el riesgo de guerra entre Estados Unidos y China, ya que los cambios en el poder hegemónico históricamente producen conflictos. Sin embargo, lo que está ocurriendo es un acercamiento a un orden internacional sin hegemonía, con varios estados y bloques regionales compitiendo por influencia. En términos de teoría de relaciones internacionales, estamos al borde de una verdadera multipolaridad global.
La inteligencia artificial está añadiendo más estrés a las estructuras de poder existentes. Por un lado, nos transforma en figuras casi divinas, donde ninguna innovación o información está fuera de nuestro alcance. Pero también nos despoja de poder, creando nuevas amenazas y haciendo que las antiguas sean más difíciles de contener.
Los estados más grandes están encontrando cada vez más difícil convertir el poder en control. Esto ya es evidente en el ámbito militar, donde los drones económicos y la puntería asistida por IA han cambiado las jerarquías tradicionales. Estados Unidos, con su vasto arsenal militar, es incapaz de forzar a una teocracia aislada y en bancarrota como Irán a ceder; el intento fallido de Rusia de subyugar a Ucrania es otro ejemplo de un estado mucho más poderoso que no logra su objetivo.
La nueva tecnología está haciendo que la pérdida de control sea aún más evidente en otros dominios. La próxima pandemia podría originarse en un laboratorio oculto y resultar mucho más mortal que el COVID-19. Se podrían lanzar ciberataques devastadores desde el garaje de alguien. Los sistemas de IA de frontera podrían salirse del control humano. La IA podría reducir las barreras para desarrollar armas nucleares, mientras que las armas biológicas podrían proliferar sin que nadie lo note.
Tales amenazas no reconocen fronteras. Si un estado establece medidas de seguridad efectivas, los actores nefastos simplemente se trasladarán a otro lugar y se desplegarán desde allí. Un estado puede poseer capacidades militares y económicas abrumadoras y aún así ser incapaz de detener un patógeno, prevenir un ciberataque o contener la propagación de tecnologías peligrosas. Las estrategias basadas en la paz a través de la fuerza, la primacía regional y las dinámicas de poder de suma cero serán como luchar contra mosquitos con armamento pesado: costosas e inviables.
Sin embargo, gran parte del mundo está redoblando precisamente estas estrategias. Algunos líderes estatales se están enfocando en ganar la carrera por la IA y lograr la supremacía digital. Negociar restricciones mutuas a través del derecho internacional y las instituciones se ve como algo ingenuo o contraproducente. Tales enfoques son, en el mejor de los casos, ineficaces. Como política global, pueden destruir a la humanidad. Es como si se pudieran escuchar las voces de generaciones anteriores en tiempos de guerra: «No caigan en ello de nuevo».
Y realmente no deberíamos, dado cómo la ambición nacional desenfrenada, junto con reglas e instituciones internacionales débiles, nos ha perjudicado en el pasado. Sin embargo, muchos parecen incapaces de estar a la altura de las circunstancias. Una razón es seguramente nuestra tendencia a subestimar los riesgos que se acumulan con el tiempo. Una probabilidad anual del 1 por ciento de una catástrofe global puede sonar tranquilizadora. Sin embargo, a lo largo de un siglo, eso se traduce en aproximadamente un 63 por ciento de posibilidades de catástrofe, un nivel de riesgo intolerable.
La fuerza militar seguirá siendo necesaria. Pero la única manera de garantizar una seguridad real en este nuevo paradigma de multipolaridad e inteligencia artificial es a través de poderosas instituciones y leyes internacionales. Se deben desarrollar y hacer cumplir estándares globales. Las organizaciones internacionales deben ser autorizadas para monitorear, inspeccionar e informar sobre actividades dentro de las fronteras de los países. Los gobiernos deberán compartir regularmente información sensible. La paz a través de la cooperación debe ser el nuevo lema global; no por altruismo, sino porque es la única manera de lograr una seguridad real.
Afortunadamente, no tenemos que empezar desde cero. Instituciones como las Naciones Unidas, la Organización Mundial del Comercio (OMC) y la Organización Mundial de la Salud (OMS) aún conservan una autoridad y legitimidad incomparables. La Agencia Internacional de Energía Atómica (AIEA) ha demostrado que el monitoreo internacional puede verificar eficazmente el cumplimiento incluso en áreas altamente sensibles.
Eventos recientes ofrecen algunas razones para el optimismo. El año pasado, la OMS adoptó un Acuerdo de Pandemia, que mejorará la preparación colectiva del mundo para prevenir y mitigar futuras emergencias sanitarias. La Asamblea General de la ONU adoptó recientemente el Acuerdo BBNJ para proteger la biodiversidad en alta mar, el primer tratado global de consecuencia en al menos una década. El Consejo de Seguridad ha demostrado que se toma en serio abordar los desafíos de seguridad que plantea la IA; durante un debate de alto perfil en septiembre de este año, la mayoría de los gobiernos y los principales desarrolladores de IA pidieron una gobernanza global más fuerte y mecanismos de supervisión internacional más robustos.
Estas son señales alentadoras. Pero en general, los estados están invirtiendo demasiado poco en tales marcos globales en un momento en que se necesita lo contrario.
Fuente: https://www.aljazeera.com/opinions/2026/10/24/keeping-the-world-safe-when-no-one-is-in-charge
Keeping the world safe when no one is in charge
In a world where international politics seems like a collective sleepwalk towards the abyss, three alarming trends stand out. Artificial intelligence is globalising and accelerating both old and new threats. At the same time, no state is strong enough to impose order. Moreover, as in previous periods of global crisis, geopolitical blocs are hardening, and international cooperation is increasingly perceived as a weakness. This leads us to fear a repetition of the worst of history.
Much has been said about the risk of war between the United States and China, as changes in hegemonic power historically produce conflicts. However, what is happening is a move towards an international order without hegemony, with several states and regional blocs competing for influence. In terms of international relations theory, we are on the brink of true global multipolarity.
Artificial intelligence is adding more stress to existing power structures. On one hand, it transforms us into almost divine figures, where no innovation or information is beyond our reach. But it also strips us of power, creating new threats and making old ones harder to contain.
The largest states are finding it increasingly difficult to convert power into control. This is already evident in the military realm, where economic drones and AI-assisted targeting have changed traditional hierarchies. The United States, with its vast military arsenal, is unable to force an isolated and bankrupt theocracy like Iran to yield; Russia's failed attempt to subjugate Ukraine is another example of a much more powerful state failing to achieve its goal.
New technology is making the loss of control even more evident in other domains. The next pandemic could originate in a hidden laboratory and be much more deadly than COVID-19. Devastating cyberattacks could be launched from someone's garage. Frontier AI systems could slip out of human control. AI could lower the barriers to developing nuclear weapons, while biological weapons could proliferate without anyone noticing.
Such threats recognise no borders. If one state establishes effective security measures, nefarious actors will simply move elsewhere and deploy from there. A state may possess overwhelming military and economic capabilities and still be unable to stop a pathogen, prevent a cyberattack, or contain the spread of dangerous technologies. Strategies based on peace through strength, regional primacy, and zero-sum power dynamics will be like fighting mosquitoes with heavy weaponry: costly and unfeasible.
However, much of the world is doubling down on precisely these strategies. Some state leaders are focusing on winning the AI race and achieving digital supremacy. Negotiating mutual restraints through international law and institutions is seen as naive or counterproductive. Such approaches are, at best, ineffective. As global policy, they could destroy humanity. It's as if the voices of previous generations in wartime could be heard: "Don't fall for it again."
And we really shouldn't, given how rampant national ambition, along with weak international rules and institutions, has harmed us in the past. Yet many seem unable to rise to the occasion. One reason is surely our tendency to underestimate risks that accumulate over time. A 1 percent annual probability of a global catastrophe may sound reassuring. However, over a century, that translates to about a 63 percent chance of catastrophe, an intolerable level of risk.
Military force will remain necessary. But the only way to ensure real security in this new paradigm of multipolarity and artificial intelligence is through powerful institutions and international laws. Global standards must be developed and enforced. International organisations must be authorised to monitor, inspect, and report on activities within countries' borders. Governments will need to regularly share sensitive information. Peace through cooperation must be the new global motto; not out of altruism, but because it is the only way to achieve real security.
Fortunately, we don't have to start from scratch. Institutions like the United Nations, the World Trade Organization (WTO), and the World Health Organization (WHO) still retain unparalleled authority and legitimacy. The International Atomic Energy Agency (IAEA) has shown that international monitoring can effectively verify compliance even in highly sensitive areas.
Recent events offer some reasons for optimism. Last year, the WHO adopted a Pandemic Agreement, which will improve the world's collective preparedness to prevent and mitigate future health emergencies. The UN General Assembly recently adopted the BBNJ Agreement to protect biodiversity in the high seas, the first global treaty of consequence in at least a decade. The Security Council has shown it takes seriously the security challenges posed by AI; during a high-profile debate in September this year, most governments and major AI developers called for stronger global governance and more robust international oversight mechanisms.
These are encouraging signs. But overall, states are investing too little in such global frameworks at a time when the opposite is needed.
Source: https://www.aljazeera.com/opinions/2026/10/24/keeping-the-world-safe-when-no-one-is-in-charge
¿Te ha interesado esta noticia?
Recibe cada mañana el resumen de IA y sociedad directo en tu email.
Suscríbete gratis →