Sergi Marcén · SENSE CATALÀ, NO HI HA SOBIRANIA DIGITAL

Quan parlem de la protecció del català en l’era digital, sovint pensem en les xarxes socials, les plataformes audiovisuals o els cercadors. Però hi ha una nova frontera que marcarà el futur de la nostra llengua: la intel·ligència artificial.

Un estudi recent d’Anthropic, una de les empreses capdavanteres en el desenvolupament de grans models d’intel·ligència artificial, ha revelat una realitat que fins ara només s’intuïa. Els models d’IA no es comporten exactament igual en totes les llengües. Una mateixa pregunta pot generar una resposta diferent segons si es formula en anglès, àrab, rus o hindi. No perquè canviïn els fets, sinó perquè canvia la manera com la màquina els presenta, el grau de prudència amb què respon, la proximitat emocional o la seva tendència a qüestionar les afirmacions de l’usuari.

És una conclusió aparentment tècnica, però profundament política.

Durant molt temps hem considerat que una llengua servia, sobretot, per comunicar-nos. Avui, en canvi, també és la matèria primera amb què s’entrenen els sistemes que ajudaran a prendre decisions, assessoraran professionals, respondran consultes administratives o acompanyaran milions de persones en el seu dia a dia.

La qualitat d’una intel·ligència artificial dependrà, en bona part, de la qualitat de les dades amb què ha après. I les dades, en aquest cas, també són llengua.

Per això el debat sobre el català ja no es pot limitar a la traducció de les interfícies o a l’existència d’un corrector ortogràfic. La qüestió és molt més profunda. Si una llengua té poca presència en els conjunts de dades que alimenten la IA, el sistema aprendrà menys sobre aquella realitat, entendrà pitjor els seus matisos i acabarà oferint una experiència de menys qualitat als seus parlants.

No és només un problema lingüístic. És un problema d’equitat.

Imaginem que un ciutadà fa una consulta a un assistent públic en català i un altre la fa en anglès. Si el model és més rigorós en una llengua que en una altra, més prudent o més complet, tots dos no estaran rebent exactament el mateix servei. Potser la diferència serà subtil, però quan la intel·ligència artificial s’utilitzi per orientar decisions sobre salut, educació, serveis socials o administració pública, aquestes diferències deixaran de ser anecdòtiques.

És precisament aquí on la protecció del català es converteix en una qüestió de sobirania digital.

Parlem sovint de sobirania pensant en centres de dades, en microxips o en infraestructures cloud. Tot això és important. Però també ho és decidir en quina llengua aprenen les màquines que acabaran influint en la nostra societat.

Si Europa defensa que la seva diversitat lingüística és un valor democràtic, aquesta defensa també ha d’arribar als algoritmes. No n’hi ha prou que una IA sigui capaç de parlar català. Cal garantir que pensi el català amb la mateixa qualitat amb què processa les llengües majoritàries. Que entengui el nostre context institucional, la nostra cultura, els nostres referents i les formes pròpies d’expressar-nos. En definitiva, que un ciutadà no rebi un servei inferior simplement perquè decideix exercir el seu dret de viure en català.

Aquest hauria de ser un principi irrenunciable en qualsevol llei destinada a governar la intel·ligència artificial.

Les futures regulacions haurien d’exigir que els sistemes desplegats en serveis públics siguin avaluats també des d’una perspectiva lingüística. Igual que avui es demana analitzar els riscos sobre la privacitat, la no-discriminació o la ciberseguretat, també s’hauria de verificar que els models mantenen el mateix nivell de qualitat, imparcialitat i fiabilitat en totes les llengües oficials.

Perquè la llengua no és només un instrument de comunicació. És la manera com pensem, com interpretem el món i com construïm la confiança amb les institucions.

L’estudi d’Anthropic ens recorda una idea que probablement marcarà la pròxima dècada: les intel·ligències artificials no només aprendran dels llibres o de les dades. També aprendran de les llengües.

I si volem que el català continuï sent una llengua de coneixement, d’innovació i de futur, no n’hi haurà prou amb preservar-lo. Caldrà alimentar-lo. Omplir-lo de continguts, de recerca, de dades obertes, de documents públics, de ciència, de literatura i de tecnologia. Perquè cada text escrit en català és també una inversió en les intel·ligències artificials del demà.

En el segle XXI, protegir una llengua ja no consisteix només a evitar que desaparegui. Consisteix, sobretot, a garantir que també tingui un lloc en la memòria de les màquines.

Sergi Marcén
Este artículo ha sido publicado directamente por su autor, un colaborador de confianza de BarcelonaDot.org. Su contenido refleja exclusivamente su perspectiva personal y no ha pasado por el proceso editorial habitual del medio.