Sergi Marcén · QUAN «SOBIRÀ» NO VOL DIR NECESSÀRIAMENT SOBIRÀ

Les paraules importen. I encara més quan les utilitza una administració pública.

Anomenar una infraestructura «núvol públic sobirà» genera una expectativa molt clara: que a Catalunya es disposarà d’una infraestructura digital sota el seu propi control, amb plena autonomia respecte a interessos, tecnologies i decisions de tercers.

Per això la decisió de la Generalitat d’impulsar una regió de núvol públic sobirà és, d’entrada, una bona notícia. Les dades que gestionen les administracions públiques són avui una infraestructura crítica. La seva protecció, la seva governança i la seva disponibilitat formen part de la seguretat d’un país tant com ho poden ser les xarxes elèctriques, les telecomunicacions o els sistemes sanitaris.

Ara bé, precisament perquè es tracta d’una infraestructura estratègica, cal fer-se una pregunta incòmoda: és realment un núvol sobirà?

La resposta és que representa un gran pas endavant, però no és encara una sobirania plena, tal i com s’entén la paraula sobirania.

Una vegada publicat i analitzat el plec de la licitació, aquest incorpora conceptes molt avançats. Fa referència als nivells europeus de sobirania SEAL, Sovereignty Effective Assurance Levels, un marc conceptual desenvolupat per la Comissió Europea dins del Cloud Sovereignty Framework per classificar el grau real de sobirania d’un servei de núvol. El plec també exigeix que les dades romanguin sota jurisdicció europea, estableix que hi hagi centres de dades a Catalunya, incorpora criteris específics sobre intel·ligència artificial i posa l’accent en la reducció de dependències geopolítiques. Tot això representa una evolució molt significativa respecte dels models de contractació tradicionals.

Però quan es llegeix amb detall el document apareix una realitat més complexa.

El mateix plec admet que continuaran existint determinades dependències tecnològiques de fora de la Unió Europea. De fet, tot i definir el nivell màxim europeu de sobirania, el SEAL-4, la licitació només exigeix assolir el SEAL-3, un nivell que accepta dependències externes sempre que existeixin mecanismes de control i mitigació. I aquí és on apareix la contradicció.

Perquè si un projecte continua depenent de tecnologies, fabricants o serveis estratègics desenvolupats fora d’Europa, podem afirmar que és més sobirà que el model actual, però difícilment podem afirmar que sigui plenament sobirà. La sobirania digital no es construeix només decidint on s’ubiquen els servidors.

La pregunta fonamental és una altra: qui controla la tecnologia?

Podem tenir les dades a Catalunya i, al mateix temps, continuar depenent de programari desenvolupat als Estats Units, de processadors fabricats per empreses nord-americanes, d’acceleradors d’intel·ligència artificial que només produeixen unes poques multinacionals i de plataformes sobre les quals Europa no té cap capacitat real de decisió. És la diferència entre tenir les claus de casa i ser propietari de la casa.

El mateix document permet que determinades tasques de suport especialitzat o desenvolupament continuïn depenent de fabricants situats fora de la Unió Europea, sempre sota controls estrictes. És una mesura comprensible des del punt de vista tècnic, però evidencia que encara no disposem d’una autonomia tecnològica completa. El problema, per tant, no és jurídic. És industrial.

Durant els darrers anys, Europa ha fet un gran esforç per regular el món digital. Ho ha fet amb el Reglament General de Protecció de Dades, amb l’AI Act, amb la Data Act o amb el Digital Services Act. Ha construït un dels marcs reguladors més avançats del món. Però regular no és el mateix que produir.

La sobirania tecnològica no depèn només de les lleis que aproven des de les administracions públiques europees. També depèn de les empreses que tenim, dels centres de dades que construïm, dels models d’intel·ligència artificial que desenvolupem, dels semiconductors que fabriquem i del talent que som capaços d’atraure.

En aquest sentit, el núvol sobirà de Catalunya hauria de ser molt més que una infraestructura digital. Hauria de convertir-se en una política industrial.

Cada euro de compra pública hauria de servir també per reforçar l’ecosistema tecnològic europeu, impulsar el programari de codi obert, afavorir proveïdors europeus quan existeixin alternatives competitives i estimular el desenvolupament de capacitats pròpies en intel·ligència artificial.

La compra pública no només compra tecnologia. També crea mercat. També genera talent. També determina quin ecosistema tecnològic volem tenir d’aquí a deu anys. Si continuem adquirint majoritàriament tecnologies que no controlem, continuarem depenent dels mateixos actors, encara que els servidors estiguin físicament a Catalunya.

El mateix plec apunta en aquesta direcció quan parla d’una migració progressiva cap a tecnologies europees, però no estableix objectius concrets, percentatges, terminis ni indicadors que permetin mesurar aquest camí. Sense un full de ruta verificable, la sobirania corre el risc de quedar reduïda a una simple declaració d’intencions. Per això potser també convé reflexionar sobre les paraules.

Quan una administració, com la catalana, utilitza l’adjectiu «sobirà», la ciutadania entén que aquella dependència exterior ja no existeix. I avui això no és exactament així. El que s’està construint és una infraestructura més sobirana, més segura, més resilient i més alineada amb els interessos europeus que les alternatives tradicionals. Però encara no és una infraestructura plenament autònoma i sobirana des del punt de vista tecnològic.

Això no hauria de desmerèixer el projecte. Al contrari. És un pas important i necessari. Però també hauria de servir per recordar-nos que la sobirania digital no és un destí, sinó un procés. Un procés que no acaba quan les dades es queden dins d’Europa, sinó quan Europa és capaç de controlar també la tecnologia que les processa.

Perquè la veritable sobirania no consisteix només a decidir on guardem les dades. Consisteix a decidir qui construeix les eines amb què les gestionem.

I mentre aquesta resposta continuï estant, en bona part, fora d’Europa, potser hauríem d’utilitzar el terme «sobirà» amb una mica més de prudència i molta més exigència. Aquesta és, probablement, la gran assignatura pendent de la política digital europea i també de Catalunya.

Sergi Marcén
Este artículo ha sido publicado directamente por su autor, un colaborador de confianza de BarcelonaDot.org. Su contenido refleja exclusivamente su perspectiva personal y no ha pasado por el proceso editorial habitual del medio.